Páginas

viernes, 11 de noviembre de 2011

Metro al Maracanã

No estic segur de com qualificar l’experiència de desplaçar-se en metro en hora punta per Río de Janeiro, ja que el meu cervell no es decidia per si havia de riure o plorar...
No estoy seguro de cómo calificar la experiencia de desplazarse en metro en hora punta por Río de Janeiro, ya que mi cerebro no se decidía por si tenía que reír o llorar…

Gairebé tothom ha tingut la ‘gran oportunitat’ d’agafar el metro en hora punta alguna vegada. De fet, jo he estat al Japó anant en metro en hores punta, en aquelles situacions que ja no cal agafar-se a una barra perquè la pròpia massa fa que t’aguantis de peu.
Casi todo el mundo ha tenido la ‘gran oportunidad’ de coger el metro en hora punta alguna vez.
De hecho, estuve en Japón yendo en metro en horas punta, en esas situaciones en las que ya no hace falta cogerse a la barra porque la propia masa hace que te aguantes de pie.

Pot semblar que a Brasil la situació és semblant; moltes persones ajustades en un metro.
Doncs NO! No té absolutament res a veure! Aquí és on entra en joc el tema cultural.
Puede parecer que en Brasil la situación es parecida; muchas personas apretadas en un metro. Pues NO! No tiene absolutamente nada que ver! Aquí es donde entra en juego el tema cultural.

Intentar fer-te un espai per entrar en un metro així de ple, no es feina fàcil

Va ser anant al Maracanã, cap allà les 18:00, quan ens vàrem trobar en una situació sorprenent. Anava amb el meu germà, que estava aquí de visita. La primera imatge que vàrem percebre era normal; gent fent cua relativament de forma ordenada per entrar al metro, com a qualsevol lloc del món. Va arribar el metro, es varen obrir les portes, i aquí és quan es va produir la primera imatge sorprenent. La gent entrant corrent, saltant (si, saltant) als seients per tal de poder seure. Primera mostra dels seus ‘grans’ modals.
Fue yendo al Maracanã, hacia las 18:00, cuando nos encontramos en una situación sorprendente. Iba con mi hermano, que estaba aquí de visita. La primera imagen que percibimos era normal; gente haciendo cola relativamente de forma ordenada para entrar al metro, como en cualquier otro sitio. Llegó el metro, se abrieron las puertas, y aquí es donde se produjo la imagen sorprendente. La gente entrando corriendo, saltando (si, saltando) a los asientos con tal de poder sentarse. Primera muestra de sus ‘grandes’ modales.

Bé, fins aquí rèiem. Ens vàrem quedar drets agafant-nos al barrot. Però parada darrera parada, pujava més gent de la que es baixava. Quan ja s’emblava que no cabia més gent, seguia pujant encara més gent.
Bueno, hasta aquí nos reíamos. Nos quedamos de pié cogiéndonos al barrote. Pero parada tras parada, subía más gente de la que se bajaba. Cuando parecía que ya no cabía más gente, seguía subiendo gente.

La situació va passar a ser increïblement sorprenent. Estàvem tan ajustats que els que es volien pujar, agafaven espai i venien corrent amb totes les seves forces per fer-se un espai dins! Els de dins, evidentment, tensaven els seus muscles i no cedien gens ni mica.
La situación pasó a ser increíblemente sorprendente. Estábamos tan apretados que los que querían subir, cogían carrerilla y venían corriendo con todas sus fuerzas para hacerse un espacio dentro! Los de dentro, evidentemente, tensaban sus músculos y no cedían lo más mínimo.

La part positiva és que segur que no caus amb el moviment del metro


Nosaltres, que teníem un bon lloc al costat del barrot (o això creiem), notàvem pressió però aguantàvem prou bé. El problema el vàrem tenir quan ens apropàvem a la parada, la del Maracanã. La gent, que no cedia pels que volien entrar, evidentment tampoc cedien pels que volíem sortir! Es varen obrir les portes, i va començar la lluita. El meu germà anava per davant fent-se un espai entre la gent, mentre que els altres, ben plantats per no cedir ni un centímetre del seu espai, miraven com si res. Veient que ja portàvem una estona amb les portes obertes i en qualsevol moment es tancarien, vaig decidir empentar-lo amb totes les meves forces per poder creuar aquella massa tant espessa. La situació, tan còmica com dramàtica, es va fer eterna. De fet, quan començàvem a veure la llum, vam veure un dona a terra, just a fora del vagó, que devia haver caigut intentant entrar. Crec que sortir d’aquell metro va ser la situació més semblant a la d’un part que he viscut des de que vaig néixer.
Nosotros, que teníamos un buen sitio al lado del barrote (o eso creíamos), notábamos presión pero podíamos aguantarlo. El problema fue cuando nos acercábamos a nuestra parada, la del Maracanã. La gente, que no cedía para los que querían entrar, evidentemente tampoco cedían para los que queríamos salir! Se abrieron las puertas y comenzó la lucha. Mi hermano iba por delante haciéndose un espacio entre la gente, mientras que los otros, bien plantados para no ceder ni un centímetro de su espacio, miraban como si nada. Viendo que ya llevábamos un rato con las puertas abiertas y que en cualquier momento se cerrarían, decidí empujarlo con todas mis fuerzas para poder cruzar aquella masa tan espesa. La situación, tan cómica como dramática, se hizo eterna. De hecho, cuando empezábamos a ver la luz, vimos una mujer en el suelo, justo fuera del vagón, que debía haber caído intentando entrar. Creo que salir de aquel metro fue la situación más parecida a la de un parto que he vivido desde el día en que nací.

Finalment, vàrem poder visitar tranquil·lament l’històric estadi del Maracanã. La tornada, gràcies a Deu, no va ser en hora punta i vàrem poder seure i viatjar tranquils.
Finalmente, pudimos visitar tranquilamente el histórico estadio del Maracanã. A la vuelta, gracias a Dios, no fue en hora punta y pudimos sentarnos y viajar tranquilos.

Consell:
No agafar el metro de Río de Janeiro en hores punta.
Consejo:
No coger el metro de Río de Janeiro en horas punta.