Páginas

martes, 24 de abril de 2012

VIATGE AL SUD II: Punta del Este i Montevideo, Uruguai

PUNTA DEL ESTE

Segona vegada que el viatge ens posava a prova. Havíem de trobar el sistema d’anar des de Porto Alegre fins a Punta del Este.

La primera opció va ser llogar un cotxe, però al no disposar de targeta de crèdit (tots portàvem de dèbit), ningú ens en llagava un. Llavors, se’ns va encendre la bombeta i vam decidir agafar un bus que anés el més a prop possible, i un cop allà, ja decidiríem.

Així doncs, vam agafar un bus a Chuí, que suposadament està a la frontera entre Brasil i Uruguai, però la realitat és que no crec ni que surti als mapes! En aquest poble-ciutat només hi havia gossos i les típiques boles de palla del Far West.

Després de la gran recerca per trobar vida humana, no vam trobar cap companyia de busos que viatgés a Punta del Este, així que vam repetir estratègia i vam agafar el bus que anava a San Carlos (a 40km de Punta del Este). En aquest trajecte vam creuar la frontera, però si no fos pel senyor que teníem darrera al bus, no ens haguéssim adonat, ja que ningú baixava del bus. Com sempre fa il·lusió que et segellin el Passaport, nosaltres si que hi vam baixar. Això si, les maletes es van quedar al bus i no van passar cap tipus de control.

Un cop a San Carlos, hi havia busos que anaven a Punta del Este, així que lo únic que vam haver de fer va ser aconseguir pesos d’Uruguai. 16 hores i 3 busos després, vam arribar a Punta del Este.

Segunda vez que el viaje nos ponía a prueba. Debíamos encontrar el sistema de ir desde Porto Alegre hasta Punta del Este.

La primera opción fue alquilar un coche, pero al no disponer de tarjeta de crédito (todos llevábamos de débito), nadie nos alquiló uno. Entonces, se nos encendió la bombilla y decidimos coger un bus que fuera lo más cerca posible, y una vez ahí, ya decidiríamos.

Así que, cogimos un bus a Chuí, que supuestamente está en la frontera entre Brasil y Uruguay, pero que en realidad no creo ni que salga en los mapas! En este pueblo-ciudad solo había perros y las típicas bolas de paja del Far West.

Después de la gran búsqueda para encontrar vida humana, no encontramos ninguna compañía de buses que viajara a Punta del Este, así que repetimos estrategia y cogimos un bus que iba a San Carlos (a 40km de Punta del Este). En este trayecto cruzamos la frontera, pero si no fuera por el señor que teníamos sentado detrás en el bus, no nos hubiésemos enterado, ya que nadie bajaba del bus. Como siempre hace ilusión que te sellen el Pasaporte, nosotros si que bajamos. Eso sí, las maletas se quedaron en el bus y no pasaron ningún tipo de control.

Una vez en San Carlos, había buses que iban a Punta del Este, así que lo único que tuvimos que hacer fue conseguir pesos Uruguayos. 16 horas y 3 buses después, llegamos a Punta del Este.



Punta del Este destaca pel seu luxe, platges i vida nocturna. De turisme hi ha poca cosa a veure; l’escultura d’uns dits que surten de la platja, el port i poca cosa més. Ara bé, tot impecable i uns pobles propers (com Barra) preciosos.

Punta del Este destaca por su lujo, playas y vida nocturna. De turismo hay poca cosa a ver; la escultura de unos dedos que salen de la playa, el puerto y poca cosa más. Ahora bien, todo está impecable y hay unos pueblos cercanos (como Barra) preciosos.




Aquí ens vam trobar amb la Laura, que per sort per a ella, viatjava amb els seus pares i no va tenir un viatge tan accidentat. Nosaltres en canvi, ja acumulàvem 3 nits passades  en busos i una setmana d’alimentació d’estudiants viatgers.

Vull agrair públicament als pares de la Laura el dinar al que ens van invitar a la platja de Barra. Sense cap dubte, el millor dinar del viatge i un dels grans records que ens quedarà. No vam deixar cap rastre de la Picanha al plat.

Aquí nos encontramos con Laura, que por suerte para ella, viajaba con sus padres y no tuvo un viaje tan accidentado. Nosotros en cambio, ya acumulábamos 3 noches pasadas en buses y una semana de alimentación de estudiantes viajeros.

Quiero agradecer públicamente a los padres de Laura por la comida a la que nos invitaron en la playa de Barra. Sin duda, la mejor comida del viaje y uno de los grandes recuerdos que nos quedarán. No dejamos ningún rastro de la Picanha en el plato.



MONTEVIDEO

Dubtàvem si havíem de passar un o dos dies en aquesta ciutat, ja que sent la capital d’Uruguai, potser seria una ciutat interesant. Sort que vam decidir estar-hi un dia, perquè és més que suficient per conèixer aquesta ciutat.

Vam estar preguntant a gent local que és el que havíem de veure de Montevideo, i en general ens aconsellaven anar al Parque Rodó i poca cosa més. Això si, el parc no estava malament. Sempre és d’agrair un pulmó verd en mig d’una ciutat.

De Montevideo agafàvem un bus que ens portaria a Colonia, d’on sortia el nostre vaixell (Buquebus) que ens portaria, per fi, a Buenos Aires.

A l’hora de comprar els bitllets, suposo que ens devien tornar a veure cara de que fóssim de bona família (o de burros, però prefereixo pensar lo altre) i ens van vendre bitllets a primera a classe quan evidentment volíem els més barats, com a bons motxilers que som!

Bé, la diferència tampoc era molta, només uns 10 euros, però suficient per pensar que per aquest camí, no van bé...

Ja que ho havíem pagat, doncs que ens tractessin com a clients de primera clase; copeta de cava...

Dudábamos de si debíamos pasar uno o dos días en esta ciudad, ya que siendo la capital de Uruguay, podría ser una ciudad interesante. Suerte que decidimos quedarnos solo un día, ya que es más que suficiente para conocer esta ciudad.

Estuvimos preguntando a gente local que es lo que debíamos visitar en Montevideo, y en general nos aconsejaban ir al Parque Rodó y poca cosa más. Eso sí, el parque no estaba mal, siempre se agradece un pulmón verde en medio de una ciudad.

De Montevideo cogíamos un bus que nos llevaría a Colonia, de donde salía nuestro barco (Buquebus) que nos llevaría, por fin, a Buenos Aires.

A la hora de comprar los billetes, supongo que nos volvieron a ver cara de que fuéramos de buena familia (o de tontos, pero prefiero pensar lo otro) y nos vendieron los billetes de primera clase cuando evidentemente queríamos los más baratos, como buenos mochileros que somos!

Bueno, la diferencia tampoco era mucha, tan solo unos 10 euros, pero suficiente como para pensar que por este camino, no van bien…

Ya que habíamos pagado, pues que nos tratasen como clientes de primera clase; copita de cava…


martes, 17 de abril de 2012

VIATGE AL SUD: São Paulo, Florianópolis i Porto Alegre

Un cop recorreguts gairebé 4.500 kms, 4 països i 7 ciutats en 19 dies, puc afirmar que ara ja tinc un millor concepte general del que és Amèrica del sud. En això s’ha basat el viatge que he fet per Setmana Santa. 

Per no allargar massa el Post, dividiré aquest viatge en un Post per cada País: Sud de Brasil, Uruguai, Argentina i Xile.

Una vez recorridos casi 4.500 kms, 4 países y 7 ciudades en 19 días, puedo afirmar que ahora tengo un mejor concepto general de lo que es Sudamérica. En eso se basa el viaje que he hecho en Semana Santa.

Para no hacer un Post demasiado largo, dividiré el viaje en un Post por cada País: Sud de Brasil, Uruguay, Argentina y Chile.



Primer destí: SÃO PAULO

Després de conèixer a fons la ‘Ciutat Meravellosa’, calia conèixer ‘La ciutat que mai para’. I es que així és com l’anomenen els propis brasilers. Caracteritzada pel turisme de negocis, també destaca per ser la ciutat més poblada de Amèrica amb més de 11 milions d’habitants a la ciutat (gairebé doblant a Rio) i amb 20 milions a la seva àrea metropolitana.

Después de conocer a fondo la ‘Ciudad Maravillosa’, hacía falta conocer ‘La ciudad que nunca para’. Y es que así es como la apodan los brasileños.
Caracterizada por el turismo de negocios, también destaca por ser la ciudad más poblada de América con más de 11 millones de habitantes (casi doblando a Río) y con 20 millones de habitantes en su área metropolitana.



Pels meus ulls es caracteritza per la seva quantitat d’arquitectura de nivell i per la gran diversitat en la seva vida nocturna, que pel que he pogut conèixer, cara, MOLT CARA. En una discoteca normal (elegant, això si), sense DJ famós ni sent cap festa especial, ens demanaven 150 euros per entrar. Suposo que no ens veien la cara d’estudiants que fèiem! Potser és pel nostre moreno...

En aquesta ciutat em vaig reunir amb els dos companys de viatge, el Andreu i el Jorge, dos grans amics que estan vivint a São Paulo. Després d’una mica de turisme i d’organització del viatge, emprendríem el ‘tour’.

Para mis ojos se caracteriza por su cantidad de arquitectura de nivel y por la gran diversidad en su vida nocturna, que por lo que he podido conocer, cara, MUY CARA. En una discoteca normal (elegante, eso sí), sin DJ famoso ni siendo una fiesta especial, nos pedían 150 euros para entrar. Supongo que no nos vieron la cara de estudiantes que teníamos! Puede que fuera por nuestros morenos…

En esta ciudad me encontré con los dos compañeros de viaje, Andreu y Jorge, dos grandes amigos que están viviendo en São Paulo. Después de un poco de turismo y de organización del viaje, emprendimos el ‘tour’.

FLORIANÓPOLIS

Floripa pel amics. Si hagués de definir-la, la definiria amb tres paraules: Qualitat de vida.

Tot i que el primer que em ve ara mateix a la ment és lo dolent que estava l’esmorzar del hostal, destacaré sobre això que en aquesta illa hi ha platges precioses, dunes amb vistes espectaculars i postes de sol immillorables!

Floripa para los amigos. Si tuviera que definirla, la definiría con tres palabras; Calidad de vida.

Aunque lo primero que se me viene a la cabeza ahora mismo es lo malo que estaba el desayuno del hostal, destacaré sobre ello que en esta isla hay playas preciosas, dunas con vistas espectaculares y puestas de sol inmejorables!



En aquestes dunes vaig provar per primer cop el sandboard, que és bàsicament com el snowboard però per dunes de sorra. L’experiència una passada, però crec que encara trec sorra dels meus ulls i del banyador...

Bé, també cal dir que ets sents més a Argentina que a Brasil, ja que s'escolta més castellà que portuguès!

En estas dunas fue donde probé por primera vez el sandboard, que es básicamente como el snowboard pero por dunas de arena. La experiencia una pasada, pero creo que aún saco arena de mis ojos y del bañador…

Bueno, también hace falta decir que te sientes más en Argentina que en Brasil, ya que se oye más castellano que portugués!




PORTO ALEGRE

MOLT poca cosa a dir... Sense cap mena de dubte, la gràcia d’aquesta ciutat és que ha vist néixer al jugador de futbol que més m’ha fet disfrutar; Ronaldinho.
El que vam conèixer de la ciutat, no val la pena ni comentar-ho. Molt lleig (espero que ningú s’ofengui!). En un dia ens va donar temps d'anar al cine i tot...

Això si, arribar-hi va ser tot una experiència. I marxar d’aquí a Punta del Este, ‘más de lo mismo’. El bus de Floripa a Porto Alegre sortia a les 5:40 del matí, lo qual de per si ja resulta un repte. Doncs amb això no en tenien prou. No ens deixaven pagar amb targeta des del hostal i només quedaven 4 bitllets (nosaltres erem tres), així que vam haver d'anar a la estació de busos, que està a una hora d’on estàvem, sense saber si ens quedarien bitllets, per després tornar al hostal (una hora més) i esperar a la hora de sortida del bus i tornar de nou a la estació de busos... Sona fàcil? Doncs a tot això se li ha de afegir la pressió que suposava que fossin les 22:00 i a les 00:00 sortís el últim bus que ens portés a casa... Surten els càlculs? A nosaltres no ens sortien, però no teníem opció.

Primer repte complert! Vam aconseguir gestionar bé el temps i vam tenir la sort de que ningú comprés els nostres bitllets en aquella franja de temps.

Ei, però no acaba aquí! El següent problema va ser, com no, la poca puntualitat que tant caracteritza als brasilers (la majoria d’ells, no tots, siguem justos!). Total, que va acabar sortint a les 10:00 (4.40 hores de retràs). Així doncs, va tocar fer torns per vigilar les maletes i fer petites dormides...

Un cop a Porto Alegre, vam pensar; aquí no ens enganxaran. Així que el primer que vam fer va ser anar a comprar els bitllets a Punta del Este, Uruguai. Al arribar a la taquilla, ens van dir que no hi havia bitllets fins el pròxim dilluns, i els volíem per dijous, és a dir, per 4 dies abans... Això si, van posar cara de ‘simpàtics’ al dir-ho…

En el pròxim Post explicaré la solució del problema.

MUY poca cosa a decir… Sin ninguna duda, la gracia de esta ciudad es que ha visto nacer al jugador de fútbol que más me ha hecho disfrutar: Ronaldinho.
Lo que conocimos de la ciudad, no vale la pena ni comentarlo. Muy feo (espero que nadie se ofenda!). En un día nos dio tiempo de ir al cine y todo…

Eso sí, llegar fue toda una aventura. Y marcharse de ahí a Punta del Este, más de lo mismo. El bus de Floripa a Porto Alegre salía sobre las 5:40 de la mañana, lo que de por si ya resulta un reto. Pues con eso no tenían suficiente. No nos dejaban pagar con tarjeta desde el hostal y solo quedaban 4 billetes (nosotros éramos tres), así que tuvimos que ir a la estación de buses, que está a una hora de donde estábamos, sin saber si nos quedarían billetes, para después volver al hostal (una hora más) y esperar a la hora de salida del bus y entonces volver de nuevo a la estación de buses… ¿Suena fácil? Pues a todo esto hay que añadirle la presión que suponía que fueran las 22:00 y a las 00:00 saliera el último bus que nos llevaba a casa… ¿Salen los cálculos? A nosotros no nos salían, pero no teníamos opción.

Primer reto cumplido! Conseguimos gestionar bien el tiempo y tuvimos la gran suerte de que nadie comprara nuestros billetes en aquella franja de tiempo.

Ei, pero no acaba aquí! El siguiente problema fue, como no, la poca puntualidad que tanto caracteriza a los brasileños (la mayoría de ellos, no todos, seamos justos!). Total, que acabó saliendo a las 10:00 (4.40 horas de retraso). Así que nos tocó hacer turnos para vigilar las maletas para poder hacer pequeñas cabezaditas.

Una vez en Porto Alegre, pensamos; aquí no nos pillarán. Así que lo primero que hicimos fue ir a comprar los billetes a Punta del Este, Uruguay. Al llegar a la taquilla, nos dijeron que no quedaban billetes hasta el próximo lunes, y los queríamos para el jueves, es decir, para 4 días antes… Eso sí, pusieron cara de ‘simpáticos’ al decirlo…

En el próximo Post explicaré la solución del problema.