Páginas

martes, 24 de abril de 2012

VIATGE AL SUD II: Punta del Este i Montevideo, Uruguai

PUNTA DEL ESTE

Segona vegada que el viatge ens posava a prova. Havíem de trobar el sistema d’anar des de Porto Alegre fins a Punta del Este.

La primera opció va ser llogar un cotxe, però al no disposar de targeta de crèdit (tots portàvem de dèbit), ningú ens en llagava un. Llavors, se’ns va encendre la bombeta i vam decidir agafar un bus que anés el més a prop possible, i un cop allà, ja decidiríem.

Així doncs, vam agafar un bus a Chuí, que suposadament està a la frontera entre Brasil i Uruguai, però la realitat és que no crec ni que surti als mapes! En aquest poble-ciutat només hi havia gossos i les típiques boles de palla del Far West.

Després de la gran recerca per trobar vida humana, no vam trobar cap companyia de busos que viatgés a Punta del Este, així que vam repetir estratègia i vam agafar el bus que anava a San Carlos (a 40km de Punta del Este). En aquest trajecte vam creuar la frontera, però si no fos pel senyor que teníem darrera al bus, no ens haguéssim adonat, ja que ningú baixava del bus. Com sempre fa il·lusió que et segellin el Passaport, nosaltres si que hi vam baixar. Això si, les maletes es van quedar al bus i no van passar cap tipus de control.

Un cop a San Carlos, hi havia busos que anaven a Punta del Este, així que lo únic que vam haver de fer va ser aconseguir pesos d’Uruguai. 16 hores i 3 busos després, vam arribar a Punta del Este.

Segunda vez que el viaje nos ponía a prueba. Debíamos encontrar el sistema de ir desde Porto Alegre hasta Punta del Este.

La primera opción fue alquilar un coche, pero al no disponer de tarjeta de crédito (todos llevábamos de débito), nadie nos alquiló uno. Entonces, se nos encendió la bombilla y decidimos coger un bus que fuera lo más cerca posible, y una vez ahí, ya decidiríamos.

Así que, cogimos un bus a Chuí, que supuestamente está en la frontera entre Brasil y Uruguay, pero que en realidad no creo ni que salga en los mapas! En este pueblo-ciudad solo había perros y las típicas bolas de paja del Far West.

Después de la gran búsqueda para encontrar vida humana, no encontramos ninguna compañía de buses que viajara a Punta del Este, así que repetimos estrategia y cogimos un bus que iba a San Carlos (a 40km de Punta del Este). En este trayecto cruzamos la frontera, pero si no fuera por el señor que teníamos sentado detrás en el bus, no nos hubiésemos enterado, ya que nadie bajaba del bus. Como siempre hace ilusión que te sellen el Pasaporte, nosotros si que bajamos. Eso sí, las maletas se quedaron en el bus y no pasaron ningún tipo de control.

Una vez en San Carlos, había buses que iban a Punta del Este, así que lo único que tuvimos que hacer fue conseguir pesos Uruguayos. 16 horas y 3 buses después, llegamos a Punta del Este.



Punta del Este destaca pel seu luxe, platges i vida nocturna. De turisme hi ha poca cosa a veure; l’escultura d’uns dits que surten de la platja, el port i poca cosa més. Ara bé, tot impecable i uns pobles propers (com Barra) preciosos.

Punta del Este destaca por su lujo, playas y vida nocturna. De turismo hay poca cosa a ver; la escultura de unos dedos que salen de la playa, el puerto y poca cosa más. Ahora bien, todo está impecable y hay unos pueblos cercanos (como Barra) preciosos.




Aquí ens vam trobar amb la Laura, que per sort per a ella, viatjava amb els seus pares i no va tenir un viatge tan accidentat. Nosaltres en canvi, ja acumulàvem 3 nits passades  en busos i una setmana d’alimentació d’estudiants viatgers.

Vull agrair públicament als pares de la Laura el dinar al que ens van invitar a la platja de Barra. Sense cap dubte, el millor dinar del viatge i un dels grans records que ens quedarà. No vam deixar cap rastre de la Picanha al plat.

Aquí nos encontramos con Laura, que por suerte para ella, viajaba con sus padres y no tuvo un viaje tan accidentado. Nosotros en cambio, ya acumulábamos 3 noches pasadas en buses y una semana de alimentación de estudiantes viajeros.

Quiero agradecer públicamente a los padres de Laura por la comida a la que nos invitaron en la playa de Barra. Sin duda, la mejor comida del viaje y uno de los grandes recuerdos que nos quedarán. No dejamos ningún rastro de la Picanha en el plato.



MONTEVIDEO

Dubtàvem si havíem de passar un o dos dies en aquesta ciutat, ja que sent la capital d’Uruguai, potser seria una ciutat interesant. Sort que vam decidir estar-hi un dia, perquè és més que suficient per conèixer aquesta ciutat.

Vam estar preguntant a gent local que és el que havíem de veure de Montevideo, i en general ens aconsellaven anar al Parque Rodó i poca cosa més. Això si, el parc no estava malament. Sempre és d’agrair un pulmó verd en mig d’una ciutat.

De Montevideo agafàvem un bus que ens portaria a Colonia, d’on sortia el nostre vaixell (Buquebus) que ens portaria, per fi, a Buenos Aires.

A l’hora de comprar els bitllets, suposo que ens devien tornar a veure cara de que fóssim de bona família (o de burros, però prefereixo pensar lo altre) i ens van vendre bitllets a primera a classe quan evidentment volíem els més barats, com a bons motxilers que som!

Bé, la diferència tampoc era molta, només uns 10 euros, però suficient per pensar que per aquest camí, no van bé...

Ja que ho havíem pagat, doncs que ens tractessin com a clients de primera clase; copeta de cava...

Dudábamos de si debíamos pasar uno o dos días en esta ciudad, ya que siendo la capital de Uruguay, podría ser una ciudad interesante. Suerte que decidimos quedarnos solo un día, ya que es más que suficiente para conocer esta ciudad.

Estuvimos preguntando a gente local que es lo que debíamos visitar en Montevideo, y en general nos aconsejaban ir al Parque Rodó y poca cosa más. Eso sí, el parque no estaba mal, siempre se agradece un pulmón verde en medio de una ciudad.

De Montevideo cogíamos un bus que nos llevaría a Colonia, de donde salía nuestro barco (Buquebus) que nos llevaría, por fin, a Buenos Aires.

A la hora de comprar los billetes, supongo que nos volvieron a ver cara de que fuéramos de buena familia (o de tontos, pero prefiero pensar lo otro) y nos vendieron los billetes de primera clase cuando evidentemente queríamos los más baratos, como buenos mochileros que somos!

Bueno, la diferencia tampoco era mucha, tan solo unos 10 euros, pero suficiente como para pensar que por este camino, no van bien…

Ya que habíamos pagado, pues que nos tratasen como clientes de primera clase; copita de cava…