Páginas

martes, 8 de mayo de 2012

VIATGE AL SUD IV: Santiago, Xile




Arribar a Xile tampoc va ser feina fàcil, però com ja era el últim trajecte llarg de bus (20 hores), ens ho vam prendre amb il·lusió. Això si, l’hostal on ens allotjàvem a Buenos Aires ens va posar les coses més fàcils oferint-se per comprar els nostres bitllets i, d’aquesta manera, no ens haguéssim de desplaçar.

Teníem dues opcions de bitllets; primera o segona categoria. A l’hostal ens van vendre tan bé la primera categoria, dient que tindríem tele, sopar, esmorzar, hostessa (...) i la diferència de preu era tan baixa (menys de 10 euros), que ens vam decidir per anar en primera, ja que un viatge tan llarg, ho mereixia.

Al final resulta que el sopar acabaria sent pitjor que el d’un avió i que enlloc d’una hostessa tindríem al ‘Gaspar’, a qui podria dedicar-li un post sencer, però que el definiré com la persona més antipàtica (sent suau) que ens hem trobat en tot el viatge. Però bé, ho vam saber gestionar amb humor i aquell personatge d’ulleres de sol i cabell engominat acabaria sent la gran atracció i diversió del trajecte.

Aquest senyor, a més a més de demanar-nos propina 3 o 4 cops durant el viatge, també va tenir una ‘gran delicadesa’ per despertar-nos un cop estàvem a la frontera d’Argentina amb Xile. Diguem que la frontera no va ser tan summament sorprenent com la d’entrada a Uruguai, però tampoc va tenir desperdici. Ens van posar en fila, com a reclutes per fer la Mili, fins que estiguéssim tots (uns 40 minuts) i llavors un per un anàvem passant les nostres maletes per una màquina. A tot això, eren les 05:00 del matí i feia un fred que pelava. Probablement el Andreu ho recordi millor, que va baixar com un campió sense jersei ni res!

Un cop passat aquest tràmit, el Gaspar ens va deixar tornar a pujar al bus. Ja estàvem oficialment a Xile.

Llegar a Chile tampoco fue tarea fácil, pero como ya era el último trayecto largo de bus (20 horas), nos lo tomamos con ilusión. Eso sí, el hostal donde nos alojábamos en Buenos Aires nos puso las cosas más fáciles ofreciéndose para comprar nuestros billetes y, de esta manera, no nos tuviéramos que desplazar.

Teníamos dos opciones de billetes; primera o segunda categoría. En el hostal nos vendieron tan bien la primera categoría, diciendo que tendríamos tele, cena, desayuno, azafata (…) y la diferencia de precio era tan baja (menos de 10 euros), que nos decidimos por ir en primera, ya que un viaje tan largo, lo merecía.

Al final resulta que la cena acabaría siendo peor que la de un avión y que en lugar de una azafata tendríamos a ‘Gaspar’, a quien podría dedicar un post entero, pero que lo definiré como la persona más antipática (siendo suave) que nos hemos encontrado en todo el viaje. Pero bien, lo supimos gestionar con humor y aquel personaje de gafas de sol y pelo engominado acabaría siendo la gran atracción y diversión del trayecto.

Este señor, además de pedirnos propina 3 o 4 veces durante el viaje, también tuvo una ‘gran delicadeza’ para despertarnos una vez habíamos llegado a la frontera de Argentina y Chile. Digamos que la frontera no fue tan sumamente sorprendente como la de entrada a Uruguay, pero tampoco tuvo desperdicio. Nos pusieron en fila, como reclutas para hacer la Mili, hasta que estuviéramos todos (unos 40 minutos) y entonces uno por uno íbamos pasando nuestras maletas por una máquina. A todo esto, eran las 05:00 de la mañana y hacía un frío que pelaba. Probablemente Andreu se acuerde mejor, que bajó como un campeón sin sudadera ni nada!

Una vez pasado este trámite, Gaspar nos dejó subir al bus otra vez. Ya estábamos oficialmente en Chile.



Aquest cop, al arribar a Santiago, teníem qui ens acollia. Així que vam anar a casa d’elles (una era amiga del Andreu de la universitat) a deixar les maletes i vam anar a visitar la ciutat. Aquí hi estaríem només dos dies, i per tant, no hi havia temps a perdre.

Com ja vam fer a Buenos Aires, vam decidir donar una volta general a la ciutat a peu, i així tenir un concepte general de Santiago. La veritat es que no se si és perquè veníem amb les expectatives molt altes de Bs As o es que no feia massa bon dia, però no ens va acabar d’agradar massa la ciutat. El millor segons el meu punt de vista, són els parcs que hi ha al voltant del riu (tota la ciutat gira entorn al riu), ple de parelletes al vespre i ple de nens fent (o més aviat intentant fer) acrobàcies. L’atmosfera que es respira allà és agradable.

Esta vez, al llegar a Santiago, teníamos quién nos acogería. Así que fuimos a casa de ellas (una de ellas era amiga de Andreu de la universidad) a dejar las maletas y fuimos a visitar la ciudad. Aquí estaríamos tan solo dos días, y por tanto, no había tiempo que perder.

Como ya hicimos en Buenos Aires, decidimos ir a dar una vuelta general a la ciudad a pie, y así tener un concepto general de Santiago. La verdad es que no se si es porque veníamos con las expectativas muy altas de Bs As o es que no hacía muy buen día, pero no nos acabó de gustar la ciudad. Lo mejor según mi punto de vista, son los parques que hay alrededor del río (toda la ciudad se organiza entorno al río), lleno de parejitas al atardecer y lleno de niños haciendo (o más bien dicho; intentando hacer) acrobacias. La atmósfera que se respira ahí es bastante agradable.








Com a curiositat, em va fer gràcia veure una estàtua d’un Crist a sobre de una de les muntanyes que surten de la ciutat. Bastant semblant a la que tenim a Rio de Janeiro, però bastant menys espectacular, la veritat.

Como curiosidad, me hizo gracia ver una estatua de un Cristo sobre una de las montañas que salen de la ciudad. Bastante parecida a la que tenemos en Río de Janeiro, pero bastante menos espectacular, la verdad.